El pòrfir és una roca volcànica molt dura, de tons vermellosos, violacis, grisos i bruns, que es parteix en lloses de cares naturals rugoses. En construcció es fa servir sobretot a terra: llambordes i tacs de carrers i places, lloses irregulars i regulars en exteriors, vorades i graons. Agrada perquè agafa bé en mullat i envelleix sense perdre l'aspecte.
Les enciclopèdies el defineixen per la textura del gra. A l'obra interessa una altra cosa: en quins formats arriba, on funciona, on dona feina i què cal dir en demanar-lo.
Què és el pòrfir com a pedra de construcció
En geologia, «pòrfir» és el nom d'una textura: una roca ígnia amb cristalls que es veuen a ull nu dins d'una massa de gra molt fi. En el comerç de la pedra el nom és més concret. Designa una roca volcànica compacta, de composició propera a la del granit, que té una propietat poc habitual: s'obre per plans naturals i dona lloses de gruix força constant sense necessitat de serrar-la.
D'aquí surten els dos trets que la fan reconeixible. La cara de la peça és la cara natural de pedrera, plana en conjunt però rugosa al detall. I el color no és un de sol: en un mateix palet conviuen peces vermelloses, violàcies, grises i brunes, i el paviment acabat es llegeix com una barreja.
No tota pedra fosca i vermellosa que es ven amb aquest nom es comporta igual. El que compta és la fitxa tècnica del lot que se servirà, no l'etiqueta.
Per a què es fa servir el pòrfir
Gairebé sempre per trepitjar-lo. Els formats habituals són aquests:
- Llambordes i tacs. Cubs partits de mides diverses per a carrers, places, guals i accessos, col·locats en arcs, ventalls o filades. Formen part de la família de les llambordes de pedra natural; la de granit i l'anomenada llamborda portuguesa són productes diferents, amb les seves pròpies regles.
- Lloses irregulars. Peces de contorn lliure, tal com surten de partir la pedra, que es casen a obra. És el paviment de terrasses, patis i voltants de casa.
- Lloses regulars. Cara natural i cantells serrats o partits a escaire, en filades d'amplada fixa i llargada lliure. Per a voreres, places i passos de vianants.
- Vorades, rigoles i peces de vora. Rematen i confinen el paviment amb la mateixa pedra; els formats generals són a vorades de pedra natural.
- Graons. Massissos o d'estesa, amb el cantell vist partit o serrat.
Per què agrada en urbanització
- Duresa. Es desgasta lentament sota el pas continuat i el trànsit rodat a poca velocitat.
- Agafada en mullat. La rugositat és de la pedra, no d'un tractament. No s'esborra amb una neteja i es manté amb l'ús.
- Envelleix bé. És una pedra compacta i la superfície canvia poc d'aspecte amb els anys.
- Barreja de tons. Un paviment de color variat dissimula la brutícia i les reposicions. Una peça nova en un pla monocrom es veu sempre; en una barreja, molt menys.
Per això és freqüent en nuclis antics, carrers de vianants i places, que és on s'apliquen els criteris de la guia de pedra natural en places i carrers. Si el que es discuteix és la càrrega del trànsit, manen el gruix i la base, que són un tema a part.
Els límits que convé conèixer
- Gruix irregular a la cara partida. Les peces d'un mateix lot no tenen totes el mateix gruix: se serveixen dins d'un rang. El llit d'assentament ha d'absorbir la diferència perquè la superfície quedi a nivell.
- Col·locació més lenta. Triar la peça, casar contorns i ajustar l'alçada una per una demana ofici i temps. El pressupost de mà d'obra ho ha de recollir.
- Superfície amb relleu. La cara natural és incòmoda per a rodes petites, cadires de rodes i talons. En un itinerari accessible convé una franja de cara més plana.
- Disponibilitat i transport. A Espanya el pòrfir sol ser d'importació. El termini i el transport pesen més que en una pedra propera, i convé reservar peces del mateix lot per a reparacions.
Acabats possibles
L'acabat de referència és la cara natural de pedrera, que no necessita res més. A partir d'aquí, i segons el que ofereixi cada fabricant, hi ha variants: cara serrada, per obtenir gruix constant i junta fina; flamejada o abuixardada sobre la serrada, quan es vol un pla regular que continuï agafant; envellida en tambor, amb les arestes arrodonides, sobretot en cubs; i polida, només per a interior. Els cantells poden anar partits, que és l'opció rústica, o serrats.
Pòrfir, granit o basalt
Són tres roques dures que competeixen en un paviment exigent. La comparació és qualitativa: els valors s'han de llegir a la fitxa de cada material.
| Criteri | Pòrfir | Granit | Basalt |
|---|---|---|---|
| Color | Barreja de vermellosos, violacis, grisos i bruns | Grisos, rosats o groguencs, força uniformes | Gris fosc a negre, uniforme |
| Cara habitual | Natural de pedrera, partida | Serrada amb acabat, o partida en llamborda | Serrada amb acabat |
| Agafada en mullat | Bona de natural; cal acreditar-la | Depèn de l'acabat | Depèn de l'acabat |
| Regularitat de la peça | Gruix variable en cara natural | Molt regular quan és serrada | Regular |
| Subministrament | Habitualment d'importació | Oferta àmplia i propera | Segons varietat i origen |
| On encaixa millor | Places, carrers de vianants, nuclis antics, jardins | Vials, voreres, vorades, qualsevol ús exigent | Plans foscos i molt trànsit; s'escalfa al sol |
Cap de les tres guanya en tot. El granit és la tria pràctica quan manen el termini i la regularitat; el basalt, quan es vol un pla fosc; el pòrfir, quan el projecte busca color i textura i no un pla d'un sol to.
Què cal definir en demanar-lo
- Format: cub, llosa irregular o llosa regular, amb les mides o l'amplada de filada.
- Gruix: el rang admès, no un valor únic, si la cara és natural.
- Acabat de la cara i dels cantells.
- To: barreja tal com surt o selecció, sempre sobre una mostra de diverses peces.
- Ús: vianants o rodat, i la base prevista.
- Superfície amb el percentatge de minves, i les peces de vora.
- Accés del camió i sistema de descàrrega.
Qui busca unes quantes lloses per a un racó del jardí les trobarà en un magatzem de materials. Per a partides d'obra, urbanització o paisatgisme, omple el formulari de pressupost amb aquestes dades i, si encaixa, derivem la sol·licitud a un proveïdor adequat per material, volum i zona.
Preguntes freqüents
Què és el pòrfir?
En el sector de la pedra, el pòrfir és una roca volcànica molt dura, de tons vermellosos, violacis, grisos i bruns, que es parteix en lloses de cares naturals rugoses. En geologia el terme és més ampli i descriu una textura de la roca.
Per a què es fa servir el pòrfir?
Sobretot per a paviments exteriors: llambordes i tacs de carrers i places, lloses irregulars i regulars, vorades, rigoles i graons. També se'n fan sòcols i revestiments de mur, menys freqüents.
El pòrfir rellisca quan es mulla?
La cara natural de pedrera és rugosa i habitualment dona bona adherència en mullat sense cap tractament. Això no estalvia la comprovació: el valor de lliscament es demana assajat sobre la peça i l'acabat concrets, i el mínim el fixa el projecte.
Pòrfir o granit per a un carrer?
Tots dos aguanten trànsit i gelades. El granit es troba amb més facilitat i dona peces regulars i un pla uniforme. El pòrfir aporta barreja de tons i una cara rugosa de natural, a canvi d'una col·locació més lenta i d'un subministrament que s'ha de preveure.
Què cal indicar per demanar pressupost de pòrfir?
El format, el gruix admès, l'acabat de la cara i dels cantells, el to, si el pas és de vianants o rodat, la superfície amb minves i les condicions d'accés a l'obra.